Torno a Astúries 30 anys després. Pocs records en tinc de l’últim cop, però no se m’oblidarà mai on vaig menjar per primera vegada un ou fregit (la meva mare tampoc). El que si recordo i no ha canviat pas és el color verd d’arreu on vagis.

Astúries es una terra històrica, espectacular, situada en un paratge brutal entre muntanyes i el mar Cantàbric. Les dues ciutats principals són: la capital Oviedo i Gijón, la més poblada. Totes dues es troben a una distància de tant sols 30 quilòmetres una de l’altra. Sobta veure la imatge des de fora de les dues ciutats, amb parcs enormes, tot de color verd. La gent és molt respectuosa amb el medi i se’ls veu compromesos amb el manteniment de l’entorn.

A part de les ciutats, l’encant ho trobem als pobles. Hi ha de tot, pobles petits, mitjans, però tots ells amb aspecte de poble! Pots trobar comerços de tota la vida que hi treballa la gent jove. Es veu moltíssima vida als pobles.

El viatge ha estat un viatge familiar pendent. Per l’ocasió hem llogat una casa rural a Pobla de Siero, molt proper a les dues ciutats principals. Com no, en viatges familiars també hi son els compromisos familiars. Per tant, toca fer la visita de rigor a la família. La veritat és que son gent encantadora. No et veuen en 30 anys però et recorden com si fos ahir de l’últim cop que ens vam trobar. Ha estat tota una experiència tornar-los a conèixer i parlar amb ells. Em quedo amb una conversa amb el cosí del meu pare. 60 anys, cabell blanc i més fort que un roure, tot i no haver trepitjat un gimnàs a la seva vida. La seva dedicació a cuidar la terra i el bestiar son d’admirar, fora de qualsevol luxe de les grans ciutats.

Bé, no puc acabar aquest post sense mencionar la gastronomia. Mare meva com es menja a Astúries, es igual on vagis. Abunda el menjar casolà, de qualitat i molta, molta quantitat. L’especialitat de la casa «la fabada», què és de bona! M’encanta!

En definitiva, un viatge per repetir i repetiré segur. Espero no tardar 30 anys més. Si no m’hauran de portar, i li tocaria a ella…

Tx

Si estàs buscant un viatge de submarinisme bo , bonic, barat , no massa lluny de casa i que respecta la natura … el Mar Roig (Egipte) és la teva destinació. Aigua transparent i a vint-i-sis graus, coralls de colors, peixos de totes les mides i amb una mica de sort, també taurons. Menjar de qualitat i centres de submarinisme amb molta experiència.

Pots gaudir d’ un viatge a la teva mida, ja sigui planificant-te les immersions des de la costa o l’ opció que més m’ agrada a mi, fer vida a un creuer de submarinisme que et permetrà capbussar-te quatre vegades al dia. Jo he gaudit de les dos opccions i sense dubte em quedo amb el creuer.

Primer de tot i com a informació pràctica haig de dir que no hi ha un vol directe al port de Sharm El-Sheikh , port de referència de la majoria de creuers, així que se n’ ha de fer escala i les més habituals son a Istanbul o al Cairo. De les quatre vegades que he fet aquest viatge, sempre he aprofitat les escales i m’ he quedat uns dies fent turisme i és molt però que molt recomanable.

Com és un viatge molt específic amb una activitat especialitzada, sempre he organitzat el viatge des de Barcelona i amb l’ agencia de viatges Sunnytravel, tenen els vaixells millor preparat per fer submarinisme de tot Egipte, els guies parlen correctament castellà i el cuiner és espectacular.

Quan arribes a l’ aeroport de el Sharm et ve a recollir un dels guies del creuer, t’ ajuden amb el trasllat de l’ equip de submarinisme ( els que carreguem tot l’ equip sabem que això és molt d’ agrair) i t’ acomoden al vaixell.Ara sí que comença l’ aventura una setmana plena d’ immersions de tots tipus. Podràs visitar el SS Thistlegorm , un vaixell que es troba a 30 metres i va ser enfonsat pels alemanys a la Segona Guerra Mundial. Shark and Yolanda reef, un escull de corall amb morenes gegants (Muraenidae) i peixos cocodril. No et pots perdre les immersions nocturnes que es fan cada dia, gaudiràs al veure els peixos “caçant”.

I al sortir de l’ agua t’ espera sempre un suc de fruita acabat de fer. Entre les immersions és el moment de gaudir d’ un llibre i pendre el sol, menjar una mica i fins i tot fer una petita migdiada.

Només hi ha una cosa negativa a aquest viatge i és la tornada, no vols marxar del paradís.

ER

La millor manera de viatjar al País Basc és el cotxe. Et dóna més llibertat i et permet arribar a pobles i llocs recòndits tan característics d’aquesta comunitat autònoma. Els paisatges, la gent, el menjar, tot és fascinant al País Basc.

Les seves tradicions i la seva llengua continuen sent objecte d’estudi perquè no es coneix el seu origen, no s’assembla a cap d’altres zones europees.

En conjunt és un lloc al qual ve de gust tornar una vegada i una altra.

Us proposo aquí diversos llocs pels quals començar a descobrir aquesta terra tan espectacular.
Començarem la nostra ruta per Bilbao. Antiga ciutat industrial que té com a icona de la seva transformació el magnífic museu Guggenheim obra de Frank Gehry que ha aconseguit canviar la imatge d’aquesta ciutat tan especial de cara a l’exterior.

El museu es troba situat al passeig de la Ria de Bilbao, artèria principal d’aquesta ciutat que la divideix en el “Casco Viejo”(així denominen a Bilbao la part més antiga de la ciutat) i el Bilbao més modern. Des del passeig podràs contemplar modernes construccions com la Torre Isozaki o la Torre Iberdrola.

Prop del museu Guggenheim trobem el museu de Bellas Artes situat al parc de Doña Casilda conegut a Bilbao també com el Parque de los Patos.

Baixant pel passeig de la Ria cap a l’ajuntament arribem al Casco Viejo, on encara es poden veure restes de l’antiga muralla de la ciutat. Allí ens trobem els set carrers plens de comerços, l’antiga plaça Major de Bilbao anomenada La Plaça Nova, amb nombrosos bars de tapes , el Mercat de la Ribera amb la seva espectacular selecció de peixos i també la catedral.

Passant per davant del Teatre Arriaga i creuant la Ria cap a la Gran Via, carrer principal de negocis i comerços de primeres marques, arribem a la Plaza Moyua també anomenada Plaza Elíptica. Des d’allí surten els sis carrers més conegudes de Bilbao.

Al costat de la Plaza Moyua està la Alhondiga, antic centre de comerç i magatzem de gra que ha estat restaurat recentment per a convertir-ho en un gran contenidor cultural. Recentment se li va canviar el nom i des de aleshores és diu Centro Azkung, en referència a l’estimat i mític alcalde de Bilbao, mort fa uns anys. Destaquen les seves 43 columnes, cadascuna d’un estil diferent i la seva piscina en el pis superior amb el  fons de vidre.

Per als aficionats del futbol val la pena realitzar una visita al nou estadi San Mamés, catedral del fútbol basc. L’estadi millor valorat segons Google.

I com no, per a acabar amb la nostra visita a Bilbao us proposem diverses opcions culinàries.

Si voleu anar de “poteo” res millor que el carrer Pozas, sobretot els dies de fútbol. L’ambient aquests dies és espectacular. Per a prendre unes tapes allí a prop teniu el carrer García Rivero i sinó una miqueta més a baix el Carrer Ledesma.

Restaurants recomanats a Bilbao són La Viña, El Globo, Colombo, Origen, Pacífico, Simón Artxanda…

Per a menú del dia El Kokken o El Antxokia


Seguim la nostra ruta des de Bilbao cap a Getxo, petit poble, situat en un entorn espectacular en l’Abra, la desembocadura del riu Nervión al Cantàbric. Té diverses platges, Playa de Las Arenas, Playa de Ereaga, Playa de Arrigunaga… Allí trobarem el Puente de Vizcaya més conegut entre les seves gents com el pont penjant. Es tracta d’un transbordador que uneix Getxo amb Portugalete i que permet creuar la Ria tant a vianants com a vehicles.

Un edifici molt original al costat del passeig del far i molt prop de la Playa de Ereaga és la “Antigua Casa de la Mar i de Socorro”.

No es pot marxar  de Getxo sense fer una passejada per la Galea amb els seus magnífics penya-segats i espectaculars vistes sobre el Superpuerto de Santurce i la mar Cantàbrica.

I per finalitzar a Getxo, val la pena prendre’s unes tapes acompanyats d’un bon Txakoli al Puerto Viejo o a la Plaza de Sant Nicolas.

Continuem la nostra ruta cap a Sant Juan de Gaztelugatze, últimament molt de moda per ser un dels escenaris triats per a rodar “Joc de Trons”. És una petita illa envoltada per ones, al cim de les quals hi ha una ermita, a la qual s’accedeix per un camí i unes escales, que malgrat no estar en molt bon estat, tenen un gran encant. Per a demanar bona sort cal fer sonar la campana de l’ermita tres cops.

Seguint el nostre camí ens trobarem amb  Bermeo. Petita ciutat pesquera, molt pintoresca. En ella es venera la pesca com a pocs llocs. Cal visitar el museu de Pescadors i veure les nombroses estàtues de mariners i escenes relacionades amb la pesca, com a dones venent peix, que trobem als seus carrers. Al mateix port de Bermeo trobem diverses bones opcions culinàries.

De Bermeo seguirem cap a Mundaca, la capital basca del surf. Té una ona de 400 metres que trenca cap a l’esquerra molt popular entre els surfistes. Allà s’han celebrat nombrosos tornejos internacionals de surf, inclòs el campionat del món.

A aquesta zona una bona opció és allotjar-se a un hotel rural. Solen ser antics “caseríos” bascos molt ben reformats i que mantenen la seva essència i malgrat això ofereixen totes les comoditats que esperem avui dia trobar en un hotel. Solen comptar amb una bona oferta gastronòmica.

I si des d’allà seguim cap a l’interior i arribem a Guernica. A Guernica cal destacar la Casa de Juntas, lloc al qual es continuen prenent les principals decisions polítiques i econòmiques per al País Basc. És una casa preciosa. En el seu exterior trobem el famós arbre de Guernica, sota el qual els líders polítics bascos fan el seu jurament.

D’allà tornem a la costa a veure el Acantilado de Flysch, on trobarem 13 km de formacions geològiques amb espectaculars penya-segats i plecs de pedra corrugada.

Seguim cap a Zarauz que compta amb la platja més llarga del País Basc. En les seves antigues drassanes, que ja no existeixen, es va construir el vaixell en el qual Juan Sebastian Elcano va donar la volta al món, la Nau Victoria. A Zarauz, té el seu restaurant, el mediàtic i simpàtic cuiner Carlos Arguiñano, molt estimat pels seus veïns.

De retorn podem passar per Plentzia – Gorliz, petit port de pescadors amb la seva ria i que compta amb un balneari a la vora de la platja de Gorliz, continuant cap a Sopelana on val la pena acabar la tarda prenent alguna cosa en el Golfo Norte o al Peñón, contemplant les espectaculars vistes d’una posta de sol sobre el Cantàbric.

Menorca prové de l’expressió llatina Balearis Minor i Minorica, així la coneixien els Romans, pel fet de tractar-se de la menor d’entre les dues Illes Balears.

Aquest petit paradís, es troba al mediterrani, i de tot el conjunt de platges, cales i postes de sol, la gent s’enamora.

Si viatges a Menorca i no t’agrada la massificació de gent, la meva recomanació es que ho facis al setembre. És una època de l’any que el temps acostuma a ser bo i podràs gaudir de l’illa sense aglomeracions de gent.

Un cop instal·lats ens vam anar a donar un tomb i ja ens vam trobar amb el primer imprevist, ens va caure una calamarsada. Ens vam refugiar a les bodegues Binifadet que es troben a Sant Lluís, al costat de Maó. Aprofitant la ven entesa, vam fer una degustació dels vins d’aquesta bodega i vam dinar molt bé.

Malauradament ens va ploure força els dies que vam estar a Menorca, així que no va quedar altre remei que descobrir alternatives a anar a la platja i banyar-se.

Descartat practicament el turisme de platja, vam descobrir altres indrets de l’illa com són «Sa posta de sol» un lloc de visita obligatòria que es troba al costat de Ciutadella i ens regala unes vistes espectaculars de la posta del sol.

Una altre visita que us recomano es anar al «Mercat de pescados». Es troba a Maó i és un antic mercat que les antigues parades són ara llocs de menjar, des de tapes, a entrepans o preparats especialitzats segons cada parada.

Desprès d’aquesta parada al mercat ens vam dirigir a la llotja de Maó, que es troba molt aprop. Aprofitant que feia mal temps s’ens va ocórrer comprar peix fresc i cuinar-lo a la casa on ens trobàvem allotjats.

• 

En definitiva, un viatge que semblava ser un clàssic com és anar a Menorca i torrar-te tot el día a la platja, va demostrar-nos que aquesta illa té molt més que oferir-nos que platges paradisíaques.

D.R.P

Quina incoherència, oi?

Tenia 16 anys quan vaig viatjar vint dies a Cuba amb els meus pares, la meva germana i la seva parella. Era una adolescent en ple desenvolupament i construcció. Aquells darrers dies, a més, acabava de tornar d’un estada a Anglaterra d’un mes i mig.

Només trepitjar l’aeroport de l’Havana, l’impacte va ser indescriptible. D’entrada, vam trigar gairebé tres hores en passar el control d’immigració i recollir l’equipatge. En sortir de l’aeroport, la xafogor que ens ofegava, fruit de la combinació entre les altes temperatures, la humitat de l’aire i la velocitat del vent era extrema.

Un cop a la capital, l’Havana és una síntesi de tot Cuba, capital de l’illa i una de les més belles que havia vist mai. L’encant de la «Perla del Carib» fa que qui la coneix torni enriquit i conquerit. Renovada, ara ofereix tot allò imaginable en matèria d’arquitectura colonial. Els seus barris més importants, la Habana Vella, Vedado, Miramar, Centro Habana i el Malecón ens van fer gaudir dels records de l’antiga arquitectura. Amb els seus antics automòbils americans, el seu bullici, els seus edificis escrostonats, la seva història, la seva gent i els seus ritmes no deixen indiferent ningú.

Vam fer una ruta combinada entre un paquet precontractat veient allò imprescindible gaudint de ser uns turistes de “sol, sorra y platja”… i la improvisació del meu pare.

Fins i tot, vam volar en un avió rus de la segona guerra mundial molt atrotinat. Portàvem 5 maletes, tres de les quals les van col·locar al passadís de l’avió i la resta ens van assegurar que arribarien en el pròxim vol, però mai van arribar! De sobte, quan ens vam enlairar, va començar a sortir una boira blanca i espessa dins de l’avió que no ens permetia veure més enllà del nostre nas, saltaven puces dels seients, i tot es movia com una atracció de fira. En fi, va ser ESPECTACULAR, sobretot, perquè érem al paradís.

Dir que Cayo Largo és el millor cayo de Cuba és possible que potser sigui massa agosarat, però a mi m’ho va semblar. Cayo Largo és una petita illa de pedra calcària en mig del Mar Carib, a l’extrem sud de l’arxipèlag dels Canarreos, on les que seves aigües enamoren i… alguna cosa més.

I ja que parlem d’amor, us explicaré una anècdota molt especial del viatge. El meu cunyat, un “tio” seriós i racional, va decidir demanar matrimoni a la meva germana en aquest paradís i va actuar  com si fos un romàntic empedreït amb un anell preciós que va carregar des de Barcelona i que va mantenir amagat tot el viatge mentre dormíem en els racons més singulars de Cuba.

Però el que crec que em va marcar profundament, va ser conèixer i endinsar-me realment en el país. I tot gràcies a l’atreviment del meu pare. L’alegria, l’eclosió de sabors i l’acollida pròpia dels cubans es reflecteix també en el menjar, en les olors, en la  sensualitat  i en el mestissatge d’aquesta «perla de les Antilles». El seu encant  es deu a la fusió de cultures, presidida per l’espanyola i l’africana, però també l’arribada de xinesos, europeus … precedida per la cultura dels aborígens «taïnos» que poblaven l’illa quan va arribar Colom.

Vam decidir veure el país pel nostre compte, desestimar uns dies de ressorts per a turistes, llogar un cotxe i dormir a les seves cases particulars. Així vaig conèixer l’essència del país i dels cubans. Saber com viuen, com mengen, com es relacionen, quin valor donen a les coses, què necessiten…

Hi va a haver moments de tot, inclús en diverses ocasions,  vam passar una mica de por. Tenen un tresor carregat de misèria. El bloqueig comercial que ha patit Cuba durant tants anys els ha impedit créixer econòmicament, però els ha permès mantenir la seva puresa i essència, el viure amb res i ser feliç per tot. D’aquí la comparació amb el meu viatge a Brighton i la incongruència entre les dues societats.

Hi tornaré!

Si existeix alguna ciutat amb la possibilitat d’enamorar per igual als apassionats de la història, la gastronomia, la moda i la cultura, es se’ns dubte: ROMA. Una gran «urbe» que aglutina tot allò que un bon viatger espera de la seva visita.

Aquesta mil·lenària ciutat la localitzem a 90 minuts d’avió on arribarem a l’aeroport de Fuimicino, a uns escassos 30 minuts de la ciutat. Aquest últim trajecte us recomano realitzar-ho en tren, és ràpid i còmode, i et deixa a l’estació de Termini, just al centre de la capital.

Una de les primeres impressions que trobareu només arribar, és una sensació de descontrol en la ciutat, us semblarà que en qualsevol moment un cotxe us emportarà sense avisar. Però, la màgia de Vittorio Emmanuel (primer rei d’Itàlia) us commourà, fins al punt que aconseguirà enamorar inclús al més escèptic.

Dels molts llocs on podem gaudir de monuments, hi ha un de ben majestuós que no podreu deixar de visitar, el Coliseu. Us aconsello que aprofiteu els guies de parla catalana que es troben a les immediacions, ja que us faran unes grans explicacions i us semblarà veure a l’increïble Augusto Cesar dictant veredicte davant vostre.

Finalitzada la visita us podeu dirigir a agafar forces a la Plaça Navona, on gaudireu d’un dels millors «tartufos» del món. En aquest petit trajecte que els separa, deixeu-vos emportar pels petits carrers estrets i dinàmics ple de botigues de moda (no aptes per a totes les butxaques) i d’utensilis d’allò més curiosos que omplen la ciutat imperial.

De ben segur, que Roma no us deixarà indiferents.

AMN

L’any 2011 vaig tenir la gran sort de poder viatjar a Bora Bora, una petita illa de la Polinèsia Francesa situada enmig de l’Oceà Pacífic.

Va ser un viatge molt llarg, d’unes 30 hores d’avió aproximadament amb diferents escales, (Barcelona, Nova York, Los Àngeles, Papeete, Bora Bora) i un canvi horari de 12 hores. Potser la pitjor part del viatge va ser això, però quan veus Bora Bora des del cel dins la petita avioneta que et porta fins l’última parada, saps que aquestes hores han valgut la pena.

Bora Bora és una petita illa que té 8 quilòmetres de nord a sud i 5 d’est a oest. Té un bonic volcà extint ple de vegetació a la seva illa central, la qual es troba envoltada de zones o illes d’esculls de corals que formen una barrera natural amb l’Oceà Pacífic. En moltes d’aquestes barreres naturals és on es troben els diferents hotels de l’illa.

Crec que no tinc els suficients adjectius per poder descriure aquest espectacular indret perdut enmig d’un oceà immens. El primer que em va sorprende en arribar va ser el color blau intens del cel. Les seves aigües transparents de diverses tonalitats blaves amb les cabanes sobre l’aigua i el volcà al fons són de postal.

Per arribar a l’hotel vam agafar una petita embarcació que ens va deixar al moll de fusta privat de l’hotel. Vam allotjar-nos en una cabana situada sobre l’aigua cristal·lina de la llacuna. Part del terra de la cabana era de vidre i es podia veure passar diferents espècies de peixos exòtics, tortugues i peixos manta. La cabana també tenia una zona descoberta amb hamaques i una petita escala per baixar a l’aigua.

És sorprenent sortir de l’hotel, caminar fins la platja i trobar-te nedant amb diverses tortugues i peixos manta salvatges al teu costat.

Durant els dies que vam estar a l’illa vam fer diverses excursions. Vam creuar la barrera natural d’escull i vam nedar amb taurons salvatges de punta negra en aigües del Pacífic, vam bussejar en esculls de corals envoltats per centenars de peixos amb colors espectaculars i vam pujar fins el volcà travessant la frondosa vegetació amb un vehicle 4×4.

Si vols veure un dels indrets més bonics del planeta hauràs de viatjar fins la meravellosa illa de Bora Bora.

Luis F.C.

Una de les 7 maravelles del món, situat dins del paisatge muntanyós de la serralada dels Andes Centrals de Perú. Un lloc emblemàtic, ple d’història i de runes arqueològiques del Imperi Inca.

La nostra aventura té el punt de partida a Cusco, on amb la meva parella preparem l’excursió que ja teniem contractada, “ EL CAMINO INCA “, quatre dies i 40 Km. de ruta fins al Machu Picchu. Tota una experiència pels amants del trail.

Primer dia: de matinada ens recull l’autobus que ens portarà al Km. 82, punt de sortida del treking. Preparem les motxilles amb el nostre guia i observem com els portadors inicien la marxa amb tot tipus d’estris a les seves espatlles, per poder montar diàriament el nostre campament. Començem la ruta creuant el pont i després de caminar una bona estona per la sendera veiem les primeres runes, la ciutat de Patallacta.

El dia finalitza al poble de Wayllabamba, on trobem el campament per passar la nit. La primera nit és màgica pel mantell d’estrelles que ens embolta.

Segon dia: Va ser el més dur. Amb les primeres llums s’inicia la marxa, amb una infusió de “ SOROCHE “ pel mal d’altura, ja que passarem el punt més alt del recorregut, 4215 metres d’alçada, una pujada infernal que es coneix com: “ EL PASO DE LA MUJER MUERTA” i esgotats arribem al campament.

Tercer dia: Visitem diverses runes inques d’interès com: Runkurakay, Sayacmarca, Conchamarca, Winay Wayna i Phuyupatamarca, les dues últimes NO APTES per a gent amb vertigen.

Quart i últim dia: Encara de nit iniciem la marxa per arribar a Inti Punku “ PUERTA DEL SOL”, on esperem el primer raig de sol que il·luminarà el Machu Picchu, una imatge que sembla treta d’una postal.

Arribem al final del trajecte amb un recorregut per l’antiga ciutat del Machu Picchu i la baixada d’incontables escalons fins Aguas Calientes, tot un trail ple d’anècdotes i records inoblidables.

Un viatge 100×100 recomanable.

C.G.A.

L’estiu de l’any 2018 vaig decidir anar a visitar la capital Italiana, Roma. L’argument principal pel qual Roma em va cridar l’atenció va ser tota la seva història. En un principi pensava que seria una ciutat més amb molta història però quan vaig veure  totes les ruïnes de l’antiga Roma vaig descobrir la gran magnitud de l’Imperi Romà.

La primera cosa que vaig anar a visitar va ser el coliseu. Una construcció meravellosa amb una capacitat per a 50.000 espectadors i que la seva construcció va ser l’any 70 després de Crist aproximadament. En el moment d’entrar-hi recordo tenir la sensació de sentir-me petit. És impossible no posar-se en la pell d’un gladiador quan estava a punt de lluitar per la seva vida. És intimidant.

Una altra cosa que la seva visita és obligatòria és el Foro i  el Palatino. Són les restes de la capital de l’Imperi Romà. Quan vaig estar a l’interior del Foro vaig entendre el per què l’Imperi Romà havia aconseguit controlar el món. Era una civilització avançada en tots els sentits.

És important anar uns quants dies ja que Roma té molts llocs d’interès que convé visitar. Roma és impressionant i sempre quedarà en el meu cor. Recomano la seva visita a qualsevol persona que vulgui viatjar en el temps.

Tornaré.

David F.H.