Volia gaudir d’unes vacances inolvidables en família; després de buscar per la red, preguntar a amics i valorar infinitat d’opcions, vaig decidir el lloc on serien per culpa d’una sola paraula: Tornareu.

En Roger, un home jove, català i un apassionat dels Pirineus Catalans, va comprar ja fa quinze anys, unes hectàrees de terreny al centre d’una de les valls més emblemàtiques del Pallars Sobirà. Aqui és on va iniciar un emocionant somni respectant al medi ambient i oferint totes les comoditats per disfrutar d’un entorn natural amb moltes possibilitats.

Això em va explicar en Roger durant la primera conversa telefònica que vam tenir per tal de demanar-li informació referent al seu somni, el Camping La Borda del Pubill. Amb l’entusiasme que em va explicar tot allò que hi podiem fer i trobar a casa seva i de que em va assegurar que si hi anavem tornariem segur, no ho vaig dubtar.

És un entorn privilegiat, tot el voltant són espais naturals amb infinitat de camins per fer rutes sortint des del camping caminant. Pertany al poble de la Ribera de Cardós i la única carretera per la que hi pots arribar és la L-504, al punt quilomètric 9,5.

Des de Sort, en cotxe, trigues en arribar uns 25 minuts, està situat entre el poble de Cassibrós al nord-est i el poble de Surri al sud-oest, vorejat pel Riu de Cardós i a les faldilles d’una majestuosa muntanya que adalt del tot hi trobareu el mirador Puig de Bellero amb unes vistes increïbles. A prop es troba el Parc Natural d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici.

El camping conta amb instal·lacions modernes, zona d’acampada envoltada d’arbres i verd, parcel·les tranquiles, bungalows normals i de luxe, mòbil-homes i bengalies. Tot això perfectament acondicionat tant per l’estiu com per l’hivern.

Té una zona esportiva de més de 10.000 m2 amb pista de pàdel, tenis, mini basquet, volei, fútbol platja, camp de fútbol d’herba natural, taules de ping-pong, pista de petanca i de bitlles, també hi ha barbacoes exteriors i cobertes, piscina gran climatitzada amb tobogà i una petita per a la canalla, mini golf, un supermercat amb bons preus i productes de la zona, un restaurant i moltes activitats diàries pels petits de la casa.

Pots visitar els racons més salvatges en 4 x 4, fer excursions, rutes emocionants plenes de diversió i adrenalina o trobar
el relax total sota tot tipus de sons que ens regala la natura.

A més era un lloc històricament estratègic i necessari per portar a terme les intencions del «Generalísimo Francisco Franco», així que també podreu endinsar-vos en la història de Catalunya gràcies a tot tipus d’indrets molt interessants que s’han conservat durant el pas del temps.

L’ambient és immillorable, molt tranquil i segur, el personal del camping és molt atent i amable. Tot està molt net i com tothom respecten les normes, la convivència és molt bona.

Nosaltres vam anar al juliol del 2017, i en Roger tenia raó, ja hem tornat. Va ser a l’hivern del mateix any i el contrast comparant-lo a quan vam anar a l’estiu, era increïble; és un lloc idíl·lic per gaudir de la pura essència de cada estació de l’any. Tornarem al camping per veure-ho a la tardor i també a la primavera.

Durant l’estiu de l’any 2018 vaig emprendre un viatge inoblidable per a la resta de la meva vida, el Camí de Santiago. Un viatge ple d’emocions, aprenentatge i experiències vitals que m’acompanyaran per sempre.

A finals de l’any 2017 una idea va començar a voltar al meu cap diàriament d’una manera totalment inesperada, fer el Camí de Santiago.

La veritat és que pensant-ho bé, no era gens descabellat arribar a aquest pensament, ja que darrerament havia tornat a caminar de forma habitual, fent rutes arreu del país, alguna d’elles de més de quatre jornades de duració per la muntanya, com la Cavalls del Vent (trekking pels Pirineus de 84 km).

Imagino que el cos inconscientment et va demanant cada vegada més i un cop han passat uns mesos d’ençà haver finalitzat el camí, te n’adones que era lògic acabar enfilant un projecte d’aquest tipus.

Una cosa tenia molt clara, havia escoltat gent dir que la primera vegada que es fa el Camí de Santiago s’havia d’anar tot sol i així vaig projectar aquest viatge que en principi l’hauria de tenir finalitzat en quinze dies.

De camins hi ha molts i jo vaig decidir-me pel Camí Primitiu que va des d’Oviedo a Santiago de Compostela. Aquest camí va ser realitzat per primera vegada pel Rei  d’Asturies, Alfons II El Cast al segle IX poc temps després d’haver-se trobat les restes de l’apòstol.

Aquesta ruta reunia tots els requisits que buscava, un camí amb connotacions històriques, una distància assumible per ser la primera vegada que emprenia un repte d’aquestes proporcions, defugir de les grans aglomeracions de gent i uns paisatges extraordinaris segons les opinions d’anteriors pelegrins que l’havien dut a terme. 

Amb moltes ganes i nervis a la panxa, vaig aterrar a l’aeroport d’Oviedo per encaminar-me a la catedral de la mateixa ciutat, punt de partida de la meva aventura particular.

Tot just començar el camí, vaig creuar-me amb un home que duia una samarreta amb el següent missatge: Every Second Counts, (cada segon compte) vaig somriure per dins, acabava de rebre el primer missatge subliminal del viatge.

Tal com esperava vaig caminar durant dos o tres dies sense creuar-me amb ningú pel camí, només anava acompanyat pel cant dels ocells i el so de l’aigua dels rius.

Sense adonar-me’n, al quart dia del meu viatge, anava acompanyat de dues persones meravelloses que tampoc es coneixien i també viatjaven en solitari. Així, com si el destí ho tingués planificat, vam començar a caminar plegats i ja no ens vam separar fins arribar a la plaça d’Obradoiro a Santiago de  Compostela, destí final de la nostre expedició, tot just el dia de Sant Joan.

Finalment vaig caminar durant onze dies, un total de 330km, en un viatge extraordinari, durant el qual vaig celebrar el meu aniversari, on a part dels meus nous amics, vaig conèixer gent d’una qualitat humana formidable, persones desconegudes que possiblement no torni a veure però que no oblidaré mai, perquè em van fer sentir el seu escalf i tendresa sense condicionants en aquells moments lluny de casa.

De la meva experiència cap a Santiago vaig extreure la conclusió que el camí és com la pròpia vida, té moments bons i dolents, dies assolellats  o plujosos, camins que fan pujada i penses que mai s’acaban, camins plens de fang que frenen les teves passes, camins amb gent formidable i  també amb gent tòxica, que voldrà treure alguna cosa de tu, però on finalment amb esforç, sacrifici i paciència, tota dificultat patida es superada i aquesta queda enrere fent-te més fort i més savi.

RVL.

Dies d’estiu a Cracòvia

Cracòvia és una de les ciutats més boniques d’Europa, el que passa és que no ho sabem. No té la fama de Berlín o Varsòvia o de tantes altres ciutats importants. Només arribar-hi t’adones que és una ciutat amable. Què vull dir amb això? Que és fàcil trobar el carrer que busques, que el turisme hi és ben tractat, que no és gens cara, que les places i els carrers estan ben cuidats, que no hi ha una massificació de turistes (encara…). Tot plegat converteix aquesta ciutat polonesa en una destinació força interessant per passar-hi uns dies a l’estiu. Un dels grans atractius -no ens enganyem- és que el nivell de vida és molt assequible a la butxaca d’un ciutadà català mitjà. Que és baratet, vaja! 

Què s’hi pot fer a Cracòvia a l’estiu? Una mica de tot. El simple fet de passejar per carrers i places per observar els edificis, les esglésies, els monuments i les botigues, ja t’omple unes quantes hores de les vacances. I a qualsevol hora del dia -i en qualsevol racó dels parcs- la tranquil·litat és absoluta. Em refereixo que la seguretat que inspiren els carrers de la ciutat és màxima. Hi ha molts i diversos llocs per fer visites, de tot tipus. Els últims anys, quan arribo a una ciutat, miro de contactar amb els guies que fan visites gratuïtes. Es veu que ara està de moda. Hi ha agències que ofereixen diversitat de rutes guiades. De fet, les visites no són ben bé gratuïtes. Quan acabes la ruta del barri o ciutat et diuen que si t’ha agradat els deixis alguna quantitat de diners. Els guies, a canvi, t’expliquen on anar a dinar i què més val la pena de visitar, o què no cal fer o visitar. Això s’agraeix, perquè el primer dia que arribes a una ciutat, si fas una d’aquestes visites, en un parell d’hores has après (més o menys) la «història» de la ciutat, els seus llocs més interessants i -en definitiva- t’ajuden a planificar-te la resta de dies.

Nosaltres, quan hi vam ser, teníem clar que, a més de visitar la ciutat a fons, també volíem fer-nos una idea de com la Segona Guerra Mundial va afectar Polònia i, en concret, Cracòvia. Així doncs, era imprescindible visitar els camps de concentració (maleïts!) d’Auschwitz i Birkenau. Per uns 30 euros, autocar i guies inclosos, vam visitar durant tot un matí -a les 7 del matí sortíem de la ciutat- els dos camps d’extermini de trista memòria. Una lliçó d’aquelles que no s’obliden. Posats a fer història, es pot visitar, dins la mateixa ciutat de Cracòvia, el museu Oskar Schindler. Sabeu de qui parlo, oi?

Prop de la ciutat també es poden visitar una mines de sal molt famoses. Es veu que són precioses. Vaig anar a veure, a la plaça Major, un festival folklòric europeu -molt friqui-, i també vaig aprofitar per fer alguna compra (una motxilla i algun souvenir) i per badar per alguns carrerons força interessants.

En general, Cracòvia està ple d’edificis i esglésies arquitectònicament interessants (i no us oblideu de visitar el barri jueu!). A més, moure’s per la ciutat és còmode i barat. El tramvia, l’autobús i el tren, si endevines el recorregut i com fer anar les màquines expenedores de bitllets, són una bona manera de moure-s’hi. Però cal tenir en compte el taxi: tota una experiència. Quan vols agafar-ne un, primer de tot has de pactar el preu (com si fossis a Egipte). La carrera a l’aeroport pot costar entre 70 i 100 zlotys (uns 17 i 25 €). Al final acabàvem agafant el taxista que ens semblava més simpàtic. L’idioma -el polonès- m’ha semblat tan curiós com el finès, vaig ser incapaç d’entendre una sola paraula. Entenen l’anglès, però molt poquet i no a tot arreu. L’amabilitat no és el seu punt fort, en general són atents però excessivament seriosos… hi ha qui els veu tristos. Pel que fa a la gastronomia, crec que ho vam encertar: bo i barat. Dinar en un restaurant, com uns senyors, dos plats, postre i cafès, pot sortir per uns 20 euros per persona. 

En definitiva, un viatge que val la pena fer.